can.nandes.cat

Ni tinc l’objectiu, ni la previsió de fer anàlisi de tot el que llegeixi el 2022… però m’havia proposat llegir una mica més en català i crec que el primer llibre que he llegit aquest 2022 bé val dedicar una estona, primer per no oblidar la lectura i segon per què ha superat més que amb escreix qualsevol perspectiva. Un llibre més que recomanable per prendre consciència d’on estem… de cap a on anem ja serà un altre debat.

Generació Tap, de Josep Sala i Cullell (1978), amb epíleg de Joan Burdeus editat per Ara Llibres, crec que és un dels millors llibres que he llegit en els últims mesos. I el primer que m’impacta en primera persona per moltes raons i motius. El principal, que l’autor és no de la mateixa generació sinó fins i tot del mateix any que jo. Per tant moltes dels temes del llibre m’han tocat la fibra en molts sentits. D’acord també que no sóc significatiu en termes de qualitat dels llibres que llegeixo ja que estic molt focalitzat en temes segurament massa tècnics.

La lectura del llibre és molt còmode i agradable. M’ha encantat la quantitat de referències, cites, bibliografia i l’exercici de cita de dates de tots els personatges dels quals es parla en el llibre. M’ha fet recordar els meus anys d’estudiant de filosofia amb l’obligació de citar tot allò del que parles i que últimament està tant poc de moda en certs mitjans. I l’hauré “deborat” potser en no gaire més de 5 hores… senyal que l’escriptura enganxa més enllà de la temàtica.

A la humanitat, ens agrada citar, encasellar, classificar i fer veure que ens allunyem d’un tema per semblar que en sabem. O si més no, per sentir-nos còmodes amb la crítica i l’anàlisi que fem. L’autor, aprofitant l’excusa de “tenir la sort” de viure en un país nòrdic fa un anàlisi exquisit al meu entendre de la postmodernitat. Cito literalment del llibre per què val molt la pena:

“El consens acadèmic diu que del segle XX en van sortir sis generacions:
– la Gran Generació, formada pels lluitadors de la Segona Guerra Mundial i que ja gairebé ha desaparegut del tot; la Generació Silenciosa, nascuda durant la Gran Depressió i encara menor d’edat durant els conflictes bèl·lics dels trenta i els quaranta;
– els babyboomers, nascuts a partir del 1946, protagonistes de les revolucions dels seixanta i que fa dècades que marquen la vida cultural i política;
– la Generació X, sorgida a finals dels seixanta i durant els setanta, i que ha quedat en un segon pla;
– els mil·lennistes, a qui va tocar fer-se grans després de la crisi financera del 2008;
– i els nascut a cavall entre els dos mil·lennis, sovint anomenats Generació Z, que tot just ara comencen a complir la majoria d’edat.“

Aquest any 2021 que just hem tancat, una de les frases o expresions que més “m’ha agradat” és la de “fas olor a boomer...”. I més encara la discusió amb companys de la mateixa edat per dir o defensar si sóm boomers, Xs o mil·lenials. Algun professor d’universitat ens classificava com a boomers crec que més per ràbia d’edat que per ideologia… i nosaltres ens sentíem sorprenentment més mil·lènials que X’s. Més segurament pel fet de ser avançats a la nostre generació per l’ús i formació tecnològica, aficions a ciència ficció… certs patrons que considero normals però que sortint de la meva bombolla resulta que no ho són genys.

“Darrerament, un parell de periodistes nord-americans van començar a parlar dels xennials (xennistes?), que seríem els nascuts entre el 1977 i el 1983: els últims amb una infantesa analògica i que vam poder gaudir d’una gran llibertat de moviments, però amb una vida adulta digital.”

Però el fet és que al final, igual que el classicisme no acaba amb Beethoven i amb ell comença el romanticisme sinó que hi ha un seguit d’autors ponts, segurament estem massa a prop nostre com per saber si sóm o no d’un club. El que sí està clar és que som d’una generació “entrepà” que l’autor classifica de manera excel·lent entre la generació T (Transició a Espanya o Tap al món), que aclapara poder i quan ens adonat compte ja no hi pintem res…

“Segons aquests sociòlegs, els babyboomers són profetes idealistes que van entrar a l’edat adulta en un moment àlgid, i que ataquen les institucions pel seu benefici personal; la Generació X la formem uns nòmades reactius que desconfiem de l’ordre establert, però hem acabat abraçant el pragmatisme; els mil·lennistes (com els lluitadors de la Segona Guerra Mundial) són herois cívics a qui els ha tocat viure una crisi sistèmica que afronten amb optimisme, i, finalment, la Generació Z, artistes adaptatius, tornaran a caure en el conformisme per culpa d’un món excessivament complex.“

Segurament serà un dels llibres de capçalera durant un bon temps. En el llibre es fa un anàlisi i situació de context de la post-modernitat del nostre país justificant i argumentant l’entorno socio-polític que ens ha portat a la situació actual. S’analitza tant la política, com els mitjans de comunicació… fins i tot una mica de puntetes alguns aspectes culturals. Es parla del teatre, però podríem parlar perfectament de la música en els mateixos sentits.

El meu dol, ara, un cop llegit el llibre en poc més de dos dies, és superar el ser conscient de que la meva generació… a dures penes passarà a la història per res més que haver aconseguit el·liminar “la mili”… el repte és dir que tenim més de 20 anys per endavant per al·liar-nos amb mil·lènials, no apoltronar-nos als poders i ajudar a fer un món millor.

Un 10 per Josep Sala i Cullell i la meva enveja més sana de l’atreviment d’haver marxat a un país del qual també n’estic enamorat.