L’obra:
í‰s una gran composició coral. Brahms la començà a escriure el 1868 -any de l’estrena del Rèquiem alemany complet a la catedral de Bremen- i s’interpretà per primer cop el 18 d’octubre de 1871 a Karlsruhe, sota la direcció de Hermann Levi. Nostàlgica i personal, subjectiva i commovedora, com Ní¤nie, la Cançó del destí es basa en uns versos de Hí¶lderlin en els quals Brahms trobava a faltar alguna cosa que considerava “principal”. En escriure la música, es proposà que “això sigui comprensible”, i “això” vol dir aquest aspecte “principal”. De què es tracta?
Hí¶lderlin contrapossà en el seu poema la vida plàcida dels déus de l’Olimp amb el destí desgraciat dels mortals. Al fatalisme del poeta, Brahms hi trobava a faltar un cert optimisme, un raig d’esperança, i aquest era l’aspecte “principal”. I ho fou tant que sembla com si el sentit del text canviés significativament en sentir la musicalització de Brahms.
La Cançó del destí té tres parts, la darrera de les quals és instrumental i és, precisament, la que dóna un sentit propi a l’obra. La primera, en mi bemoll major, expressa la felicitat dels déus; la segona, en do menor, la trista i turmentada vida humana, i la tercera, en do major i que significativament reprèn material temàtic de la primera, és un final optimista i lluminós.
Josep Pascual
Traducció del text de Friedrich Hí¶lderlin:
Passegeu per flonjos camins
envoltats de llum, feliços genis!
Brillants brises divines
us acaronen lleugerament,
com sagrades cordes,
amb dits d’artista.Sense destí, reposen plàcidament, els éssers divins,
com nadons adormits;
Floreixen eternament
amb humilitat, com una flor,
tot preservant la puresa
del seu esperit,
i els seus ulls feliços
amb mirada serena,
contemplen l’eterna claror.Però a nosaltres no ens ha estat donat
reposar enlloc;
Els homes pateixen,
desapareixen, cauen,
immersos en la foscor,
un cop i un altre,
com l’aigua de roca
en roca, abocats,
per sempre, a la incertesa.