Mes: octubre de 2006

Aquest cap de setmana i encara demà dimarts fan a l’Auditori de Barcelona un concert ben variat i distès amb el tí­tol de: Beethoven per Leonskaja.

Per preparar aquest concert, vaig buscar informació de les dues obres corals i em fa fer relativa ràbia no localitzar gaire informació fiable al respecte. Per això les deixo aquí­ penjades per si a algú li és d’utilitat. Al igual que el Programa de Ma del concert en format pdf. Així­ com la transcripció traduida del text de les dues obres coral són el motiu dels dos posts anteriors.

El concert consta d’un programa ben àmpli diferenciat que el fan peculiar. La primera part amb obres de Johann Sebastian Bach / Edward Elgar amb la Fantasia i fuga en do menor pe rorquestra, op 86 (arranjament de l’obra BWV 537) i el Concert per a piano i orquestra núm. 4 en sol major de Beethoven amb Elisabeth Leonskaja al piano.

La segona part amb dues peces corals de Johannes Brahms, Ní¤nie op.82 i Cançó del destí­ op.54 interpretats per el Cor Madrigal i el Cor Lieder Càmera. Finalitzarà la segona part una selecció de danses hongareses de Johannes Brahms.
L’orquestra l’OBC i el director Franz-Paul Decker.

L’obra:

í‰s una gran composició coral. Brahms la començà a escriure el 1868 -any de l’estrena del Rèquiem alemany complet a la catedral de Bremen- i s’interpretà per primer cop el 18 d’octubre de 1871 a Karlsruhe, sota la direcció de Hermann Levi. Nostàlgica i personal, subjectiva i commovedora, com Ní¤nie, la Cançó del destí­ es basa en uns versos de Hí¶lderlin en els quals Brahms trobava a faltar alguna cosa que considerava “principal”. En escriure la música, es proposà que “això sigui comprensible”, i “això” vol dir aquest aspecte “principal”. De què es tracta?

Hí¶lderlin contrapossà en el seu poema la vida plàcida dels déus de l’Olimp amb el destí­ desgraciat dels mortals. Al fatalisme del poeta, Brahms hi trobava a faltar un cert optimisme, un raig d’esperança, i aquest era l’aspecte “principal”. I ho fou tant que sembla com si el sentit del text canviés significativament en sentir la musicalització de Brahms.

La Cançó del destí­ té tres parts, la darrera de les quals és instrumental i és, precisament, la que dóna un sentit propi a l’obra. La primera, en mi bemoll major, expressa la felicitat dels déus; la segona, en do menor, la trista i turmentada vida humana, i la tercera, en do major i que significativament reprèn material temàtic de la primera, és un final optimista i lluminós.

Josep Pascual

Traducció del text de Friedrich Hí¶lderlin:

Passegeu per flonjos camins
envoltats de llum, feliços genis!
Brillants brises divines
us acaronen lleugerament,
com sagrades cordes,
amb dits d’artista.

Sense destí­, reposen plàcidament, els éssers divins,
com nadons adormits;
Floreixen eternament
amb humilitat, com una flor,
tot preservant la puresa
del seu esperit,
i els seus ulls feliços
amb mirada serena,
contemplen l’eterna claror.

Però a nosaltres no ens ha estat donat
reposar enlloc;
Els homes pateixen,
desapareixen, cauen,
immersos en la foscor,
un cop i un altre,
com l’aigua de roca
en roca, abocats,
per sempre, a la incertesa.

L’obra:

El 1881 Brahms compongué Ní¤nie, una de les seves millors obres corals malgrat no comptar-se entre les més divulgades del seu autor. En la música coral de Brahms trobem sovint una expressió personal que domina l’estructura i, de vegades fins i tot -com és el cas de Schicksalslied-, el sentit original del text. Ní¤nie, està escrita en memòria del pintor Anselm Fenerbach, mort aleshores a Venècia en plena joventut, un fet que trasbalsà Brahms. El compositor evocà la mort -un fet que sovinteja en la seva producció coral- a partir d’un text de Schiller basat llunyanament en els cants fúnebres de la Roma clàssica, anomenats naenia.

Schiller es decidí­ a homenatjar l’art com a sentit de la vida i com a esperança davant la mort en el seu poema en comptes de crear un cant elegí­ac. Brahms, si ens guiem per la música per a Ní¤nie, compartiria aquesta visió de Schiller, tot i que afegí­ als versos, d’un marcat caràcter hí­mnic i de vegades una mica grandiloqüents, un sentiment més recollit i í­ntim, tendre i alhora colpidor en record de l’amic mort.

Josep Pascual

Traducció del text de Schiller

També el que és bell ha de morir.
Allò que a homes i déus subjuga
no commou el dur cor dels Zeus estigui.
Una sola vegada l’amor va entendrir el Senyor de les Ombres,
i encara llavors al llindar, inexorable, va tornar el seu regal.
Ni Afrodita pot curar la ferida del jove bell
cruelment inferida pel porc senglar al seu delicat cos.
Ni la mare immortal pot salvar l’heroi diví­
quan, caient a les portes aquelles, sucumbeix al seu propi destí­.
Però Ella sorgeix del mar, amb totes les filles de Nereu i eleven
un lament pel fill glorificat.
I és així­ que els déus trenquen en plor
i ploren totes les deesses per la bellesa que pereix,
perquè el que és perfecte mor.
També és sublim ser una cançó de lament en boca de l’estimada
per l’ésser comú que en silenci descendeix a l’Orcus

1.Cant de lament
2. Plutó, el Déu del món inferior banyat pel riu Styx
3. Quan el cantor Orfeu va perdre la seva muller Euridice per
la mossegada d’una serp va baixar al món inferior i amb el seu
cant commovedor va assolir que l’obscur Plutó li tornés. Però
com que Orfeu, tot i la prohibició expressa del Senyor de les
Ombres, es va girar a mirar Euridice abans que ella arribés al
món superior aquest li va tornar a prendre.
4. El bell adolescent Adonis fou ferit mortalment en una cacera per un senglar; de la seva sang va c´reixer la rosa. Afrodita, la deessa de l’amor, que n’estava molt, va lamentar la seva mort.
5. El jove heroi Aquil·les, fill del rei de Tessàlia Peleu i de la deessa del mar Tetis (una de les cinquanta Nereides, les encisadores filles de Nereus) va morir durant el setge de Troia, a la porta
aquea, per unes fletxes que li va disparar al taló el fill del rei
de Toria Paris.
6. El món inferior