L’obra:
El 1881 Brahms compongué Ní¤nie, una de les seves millors obres corals malgrat no comptar-se entre les més divulgades del seu autor. En la música coral de Brahms trobem sovint una expressió personal que domina l’estructura i, de vegades fins i tot -com és el cas de Schicksalslied-, el sentit original del text. Ní¤nie, està escrita en memòria del pintor Anselm Fenerbach, mort aleshores a Venècia en plena joventut, un fet que trasbalsà Brahms. El compositor evocà la mort -un fet que sovinteja en la seva producció coral- a partir d’un text de Schiller basat llunyanament en els cants fúnebres de la Roma clàssica, anomenats naenia.
Schiller es decidí a homenatjar l’art com a sentit de la vida i com a esperança davant la mort en el seu poema en comptes de crear un cant elegíac. Brahms, si ens guiem per la música per a Ní¤nie, compartiria aquesta visió de Schiller, tot i que afegí als versos, d’un marcat caràcter hímnic i de vegades una mica grandiloqüents, un sentiment més recollit i íntim, tendre i alhora colpidor en record de l’amic mort.
Josep Pascual
Traducció del text de Schiller
També el que és bell ha de morir.
Allò que a homes i déus subjuga
no commou el dur cor dels Zeus estigui.
Una sola vegada l’amor va entendrir el Senyor de les Ombres,
i encara llavors al llindar, inexorable, va tornar el seu regal.
Ni Afrodita pot curar la ferida del jove bell
cruelment inferida pel porc senglar al seu delicat cos.
Ni la mare immortal pot salvar l’heroi diví
quan, caient a les portes aquelles, sucumbeix al seu propi destí.
Però Ella sorgeix del mar, amb totes les filles de Nereu i eleven
un lament pel fill glorificat.
I és així que els déus trenquen en plor
i ploren totes les deesses per la bellesa que pereix,
perquè el que és perfecte mor.
També és sublim ser una cançó de lament en boca de l’estimada
per l’ésser comú que en silenci descendeix a l’Orcus1.Cant de lament
2. Plutó, el Déu del món inferior banyat pel riu Styx
3. Quan el cantor Orfeu va perdre la seva muller Euridice per
la mossegada d’una serp va baixar al món inferior i amb el seu
cant commovedor va assolir que l’obscur Plutó li tornés. Però
com que Orfeu, tot i la prohibició expressa del Senyor de les
Ombres, es va girar a mirar Euridice abans que ella arribés al
món superior aquest li va tornar a prendre.
4. El bell adolescent Adonis fou ferit mortalment en una cacera per un senglar; de la seva sang va c´reixer la rosa. Afrodita, la deessa de l’amor, que n’estava molt, va lamentar la seva mort.
5. El jove heroi Aquil·les, fill del rei de Tessàlia Peleu i de la deessa del mar Tetis (una de les cinquanta Nereides, les encisadores filles de Nereus) va morir durant el setge de Troia, a la porta
aquea, per unes fletxes que li va disparar al taló el fill del rei
de Toria Paris.
6. El món inferior